RODA DE BERÀ

 

La troballa de restes arqueològiques a l’Avenc del Merla demostra la presència de pobladors al terme des de temps molt antics. De l’època romana ens ha quedat l’Arc de Berà, el monument més emblemàtic de la localitat, que juntament amb la resta del conjunt de Tàrraco va ser recentment declarat Patrimoni de la Humanitat.

 

El primer esment documental dels termes de Roda i Berà data del 28 de novembre de 1010, quan ambdós termes apareixen com a límits meridionals del castell d’Albinyana en un llegat de terres fet per un noble al monestir de Sant Cugat. A finals del segle XI els llocs de Roda i Berà ja eren petits nuclis habitats i fortificats.

 

Un dels primers senyors del terme hauria estat l’insigne Mir Geribert d’Olèrdola, de qui consta que cap a mitjans del segle XI en feu donació a l’abadia de Cluny amb la voluntat que hi bastissin un enclavament religiós fortificat. Els monjos de Cluny no trigarien a posar aquelles terres sota l’administració directa del monestir de Sant Pere de Casserres, encarregat de gestionar les possessions catalanes de l’abadia francesa. El senyoriu del monestir osonenc estigué presidit per una certa deixadesa degut a la llunyania i a l’escassetat de monjos, la qual cosa va fer que sovint la noblesa de la rodalia usurpés les rendes que els pertocaven.

 

Durant l’Edat Mitja, els llocs de Roda i Berà van ser petites agrupacions de masos, una mica a l’ombra de Creixell, l’únic d’aquests indrets que va adquirir el rang de vila, motiu pel qual va ser clos amb una muralla. Amb el temps, el nucli de Berà acabaria sent abandonat i el de Roda consolidant-se com a poble, la qual cosa va fer que a mitjans del segle XVI obtingués el primer jurat propi.

 

El 1573 es va produir la unió de Sant Pere de Casserres al jesuïta col·legi de Betlem de Barcelona, que es converteix en el nou senyor territorial i, entre d’altres coses, aviat elabora unes ordenances de bon govern. L’augment demogràfic de Roda es reflecteix en l’ampliació de la seva església al llarg del segle XVII i en la partició administrativa amb Creixell, feta efectiva el 1710. A la dècada del 1720 s’acaba la reconstrucció del temple de Berà, convertit ara en ermita sota l’advocació de la Verge.

 

Amb l’expulsió dels jesuïtes de l’estat espanyol el 1767, tots els seus béns passen a la Corona. Una part important de les rendes i possessions del col·legi de Betlem de Barcelona, entre elles els senyorius de Creixell, Roda i Berà, són comprades el 1773 pel ric comerciant d’origen reusenc Salvador de March i Bellver. Els March esdevindran senyors del terme fins a l’abolició definitiva dels senyorius el 1837. Durant aquest període cal destacar la construcció de quatre molins fariners hidràulics, una obra promoguda per Francesc de March i Santgenís per tal de millorar la productivitat de les terres.

 

A mitjans del segle XIX Roda és un poble eminentment agrícola amb una població que sobrepassa els 700 habitants. Els principals productes i conreus són el vi, el blat, l’oli, les garrofes i els llegums. A les darreres dècades d’aquesta centúria cal esmentar una nova ampliació de l’església parroquial i la inauguració de l’estació, convertida en un destacat enclavament ferroviari.

 

Després de la Guerra Civil s’inicia una sensible davallada demogràfica que no s’atura  fins als inicis de la dècada dels 60, moment en el qual el fenomen turístic comença a afavorir la urbanització de l’indret i l’arribada de nombrosa mà d’obra procedent d’altres parts de l’estat. Durant aquells anys s’aprova el Pla d’ordenació de la zona costanera del terme, que omplirà de segones residències el litoral rodenc. Així mateix,  es desenvolupen altres plans parcials a la zona interior del terme. Tot plegat, fa que el poble s’orienti cada cop més cap els serveis i la construcció, sectors que predominen avui en dia.